 |
| Camí de l'exili |
La pèrdua de la guerra comportà l'extinció absoluta de les institucions republicanes i l'eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Abolides les institucions democràtiques, declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sense llibertat d'associació, de premsa, de pensament ni d'expressió, la misèria intel·lectual de la postguerra fou catastròfica. La cultura valenciana va patir aleshores un procés intens d'espanyolització castellanitzant.
Molts escriptors sofriren depuracions professionals, deportacions o penes de presó. El nombre dels que escolliren l'incert camí de l'exili fou també considerable. La dictadura del general Franco tallà de soca-rel l'activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil i, d'altra banda, els que començaren a escriure a partir de 1939 es trobaren amb un panorama desolador, sense referències.
La falta d'escriptors, d'editors i de públic lector, així com l'aïllament dels models exteriors, féu que la producció narrativa valenciana coetània es mantinguera fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes. Els primers vint anys de la postguerra, en valencià només es van publicar nou novel·les que, bé responien al model del realisme del segle XIX (1960: Enric Valor, L'ambició d'Aleix), bé presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica o sentimental (1962: Maria Ibars, Vides planes; 1965: Maria Ibars, L'últim serf), o bé transmetien inquietuds catòliques (1953: Miquel Adlert, I la pau) o socials (1967: Maria Beneyto, La dona forta).
Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s'accentuà la represa cultural salvant unaquantitat enorme d'obstacles. El franquisme, pressionat per l'oposició i per la política internacional, hagué d'acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.
Fins a la fi de la dècada dels seixanta els nostres narradors conrearen sobretot la novel·la psicològica i la realista, amb algunes característiques peculiars, com la referència constant a la Guerra Civil, tant en La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, com en Incerta glòria, de Joan Sales, les millors del moment.
També s'escrigueren novel·les realistes i de recreació d'un món mitificat, com veiem en Els horts, de Martí Domínguez Barberà, i en Bearn o la sala de les nines, on Llorenç Villalonga novel·là la vida de don Toni de Bearn, un vell aristòcrata il·lustrat, enciclopedista i escèptic de la Mallorca rural del segle XIX.
Aquest
moviment juvenil contestatari que recorre el món occidental, arriba
tard i malament a l'estat espanyol franquista, però hi penetra. I amb la
seua arribada obria les portes a una nova època amb noves concepcions
en l'àmbit social i en l'àmbit artístic. Les últimes alenades de la
modernitat arribaven justament quan la mort de Franco i la implantació
del sistema democràtic permetien accelerar el procés de sintonització
amb els corrents de pensament i els moviments artístics i literaris del
context occidental.
Durant
els anys setanta van aparéixer una sèrie descriptors joves que van
provocar ulna profunda transformació en el panorama de les nostres
lletres. La nova forma de pensar, de veure la vida i la literatura que
tenen aquests escriptors és producte d'una sèrie de fets històrics
importants, com la revolta del maig del 1968* a París, la crisi
del marxisme i la lluita contra el règim franquista. Els membres de la
nova generació mantenen una actitud rebel enfront de les convencions i
de l'educació que han rebut i es mostraran inconformistes davant de la
seua societat. A nivell estètic trobem una diversitat que va des del
psicologisme i el lirisme a l'experimentació de tècniques i recursos
narratius o l'interés pel cultiu de la narrativa de gènere (novel·la negra, novel·la eròtica, de ciència-ficció…).
En
aquesta època hi ha un creixement de la infraestructura editorial.
L'arribada de la democràcia va unida a un canvi radical en la
consideració legal i social del català. El reconeixement de la
cooficialitat i l'entrada en el sistema docent va contribuir a la
normalització del nostre circuit literari. Els premis literaris
augmenten en nombre i en dotació econòmica; també hi ha un augment en
l'edició de títols, encara que les xifres de venda estan massa
condicionades per la situació anterior (recordem el context històric de
la postguerra).
Ara
que el context és més favorable, algunes editorials tornaran a intentar
la incorporació de l'anomenada narrativa de gènere, aquelles novel·les i
contes adreçats a un públic nombrós, que s'acosta a la lectura sobretot
amb la finalitat d'entreteniment. Apareixen noves col·leccions de
novel·la policíaca, a més d'obres de terror i misteri, novel·la eròtica i
novel·la de ciència-ficció, on Manuel de Pedrolo és una referència
inqüestionable.
En
aquest període de la narrativa catalana comparteixen la vida literària
els autors ja consagrats de l'etapa anterior (Pere Calders, Mercè
Rodoreda, Llorenç Villalonga, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho…) i els
autors joves que s'incorporen ara. Des dels primers anys podem detectar
dos corrents alternatius simultanis: la subversió revolucionària del
model heretat i l'aprofundiment renovador d'aquest model.
 |
| Aquesta novel·la de gènere (ciència-ficció) de Manuel de Pedrolo i el seu recull de contes Trajecte final figuren entre els més venuts en la literatura catalana. |
L'any 1968 precisament eixia al carrer el recull de contes de Terenci Moix titulat La torre dels vicis capitals, que aportava a la literatura catalana el primer senyal inequívoc dels canvis en la norma literària dominant. El realisme compromés,
la bandera literària enlairada pels joves escriptors de la postguerra,
és abandonat per la nova joventut que irromp en el món de les lletres a
partir del 1968. Una nova temàtica i una nova concepció del relat
imposaran una norma literària alternativa.
Aquesta narrativa experimental
s'endinsa amb voluntat de recerca formal i d'experimentació tècnica:
deixa sovint de banda els elements tradicionals de la novel·la
(arguments, personatges, estructura lineal, etc.) per disposar d'una
forma més imaginativa de mostrar la realitat. Una de les novetats
destacables que acompanyen aquest corrent d'avantguarda és la presència
notable d'escriptors valencians i mallorquins.
Paral·lelament
a aquest corrent revolucionari i experimental en sorgeix un altre,
també de gran varietat interna, caracteritzat en última instància per
l'afany de transformar i modernitzar la novel·la i el conte, tant en
l'àmbit de la temàtica (temes inusuals o socialment tabú) i de la
història (pot incloure reflexions teòriques sobre l'acte creatiu) com
del relat (recursos des del monòleg interior fins al collage, des del frenètic joc dels salts temporals fins al discurs directe narrativitzat i la barreja d'enunciats).
 |
| Auge internacional de la novel·la històrica: èxits de Robert Graves, Margueritte Yourcenar o el mateix Umberto Eco, amb l'obra El nom de la Rosa. |
Hi apareixen delimitats clarament un parell de models: el de la novel·la històrica i el de la novel·la testimonial.
En la narrativa de ficció l'autèntic esclat l'aporta la novel·la
històrica. És el moment de l'elaboració de novel·les històriques de clar
plantejament reivindicatiu nacionalista (durant la postguerra, només
s'explica una "part" de la història). Exemples d'aquest corrent són Crim de germania de Josep Lozano i La teranyina de Jaume Cabré.
Tanmateix, a mesura que passa el temps, s'utilitza el model de novel·la històrica
per a expressar noves inquietuds creatives, com la lliçó per al temps
present extreta d'un esdeveniment del passat i la voluntat instructiva
de formació moral de l'ésser humà. En altres obres, els autors centren
l'objectiu principal en la formació moral del lector a través de
l'exemple d'episodis i personatges històrics estrangers. Fins i tot
alguns autors només agafaran el model per reciclar-lo i transformar-lo
en un d'absolutament nou ( en aquest cas no es mostrarà interés per la
recreació fidedigna de l'època i dels personatges, la història esdevé,
doncs, una mena d'escenografia).
L'obertura duta per la democràcia explica també la revifalla d'un altre gènere lligat al context: la novel·la testimonial.
La crònica ficcionada dels fets de la Guerra Civil i de la postguerra
apareix ara amb més possibilitats d'expressió. Però les noves
possibilitats originades per la desaparició de la censura franquista són
aprofitades per les autobiografies, memòris i dietaris, que coneixen un
autèntic auge.
Si
hem d'esmentar alguns autors d'aquesta èpocs, destaquem tres narradors
pont: Baltasar Pórcel, Terenci Moix i Montserrat Roig. I cinc noms
singulars: Jesús Moncada, Quim Monzó, Carme Riera, Jaume Cabré i Joan
Francesc Mira.
Notes:
* L'any 1968,
el de la cèlebre revolta del maig parisenc i de les protestes
incansables contra la intervenció militar dels EU al Vietnam i contra
les discriminacions racials, marca el punt àlgid d'aquest període. La
joventut contestatària dels EU impulsa la cultura "hippie", que propugna
valors com la defensa de la pau i de la llibertat individual. El rebuig
de les convencions burgeses dels pares, amb el culte al benestar
material i al pràctica de la doble moralitat, desemboca en
l'automarginació del sistema social dominant. El menyspreu per aquest
sistema burgés i la reivindicació de la llibertat sexual sintetitzen, a
manera d'eslògans, la revolta "hippie" contra el món heretat de les
generacions anteriors.
La
joventut europea dels països democràtics, sobretot la universitària,
recull el missatge de la revolta nord-americana i sotmet el sistema
vigent heretat dels seus pares a una dura crítica, que a França conclou
amb l'explosió revolucionària del mes de maig.
És
l'hora també de les grans experiències rupturistes en l'àmbit de la
creació artística i literària (que s'havia iniciat amb les avantguardes
de principi de segle, però que es va veure truncat per la guerra).
Aquest
moviment juvenil contestatari que recorre el món occidental, arriba
tard i malament a l'estat espanyol franquista, però hi penetra. I amb la
seua arribada obria les portes a una nova època amb noves concepcions
en l'àmbit social i en l'àmbit artístic. Les últimes alenades de la
modernitat arribaven justament quan la mort de Franco i la implantació
del sistema democràtic permetien accelerar el procés de sintonització
amb els corrents de pensament i els moviments artístics i literaris del
context occidental.
http://www.3cat24.cat/video/1127339 http://www.tv3.cat/videos/181542262 http://vilaweb.tv/?video=5536 http://www.escriptors.com/autors/villalongall/ index.php
http://www.cmvillalonga.cat
